A la famosíssima novel·la 1Q84, de Haruki Murakami, hi ha aquestes paraules: “La nostra memòria està integrada pels nostres records individuals i per tots els records col·lectius [...]. Aquests dos tipus de memòria estan estretament lligats. I la història està integrada pels records col·lectius. Si ens prenen aquests records, o ens els canvien per uns altres,
perdem la capacitat de preservar la nostra
personalitat [la cursiva és meva].”
L'ofec del Prat és un dels més dolorosos flagells que podem rebre, unit a l'absorció de l'estalvi català i el seu teixit financer. Ara ens assabentem que l'Estat va invertir 1.362 milions en Iberia perquè fos rendible. Sumem-hi l'espoli fiscal i els dits cobejosos de Cañete cap al riu Ebre. Volen anorrear la productivitat catalana. En aquell moment hi haurà pacte fiscal, quan siguem un país definitivament empobrit. Aquest és el pla, i té el suport o la complicitat de forces polítiques catalanes, unes per por, d'altres per interessos i algunes per ingenuïtat.
L'objectiu final, però, que roman en l'esperit col·lectiu i inconscient de les forces espanyoles és robar-nos la memòria històrica. Com Winston Smith, el protagonista de la novel·la d'Orwell 1984, en què es basa la de Murakami, que treballava al Ministeri de la Veritat i que tenia per ofici canviar les notícies dels diaris anteriors per d'altres més avinents al Gran Germà totalitari.
Ja ho diu la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut: nosaltres som una comunitat de “régimen común”, no tenim història, com el País Basc i Navarra. De fet, l'espanyolisme sempre diu que Catalunya no existeix, que se la van inventar no sé quins prohoms dels principis del segle XX. Ho diuen de debò.
Si ens prenen o ens canvien els records col·lectius, la nostra personalitat desapareix. I no us penseu que ho han inventat en un despatx tenebrós, conspirant contra nosaltres: s'ha fet múltiples vegades a la història i en múltiples cultures. El procés sempre és el mateix: primer et roben el que tens, després et neguen l'existència, i finalment et prenen la memòria. I per això Espriu escriu un poema
titulat L'home que esdevenia gos.
