A les 12 del migdia, a Angola, la llum pot ser feridora, però Bru Rovira, aquell matí de l'any 2001, necessitava l'aire roent per treure's del cap la imatge de l'adolescent embarassada que havia vist morir el dia abans, agafada dèbilment a la seva mà, davant la porta mateix del quiròfan on l'únic metge de l'hospital no l'havia pogut atendre perquè en aquell moment estava intentant recompondre els budells d'una nena de cinc anys víctima de l'explosió d'una mina. Assegut a l'ombra d'una cabana de refugiats, Bru Rovira pensava en aquella mare agonitzant que “se'n va anar com cau el vespre”, i llavors la va veure, una altra mare nena, asseguda com ell a la sorra, protegint-se del sol amb una tela vermella i fent moixaines, com si l'ambient catastròfic del voltant fos una escena irreal, al seu fill de mesos. “Hi jugava. Reia amb ell. Se'l menjava a petons”. Aquella va ser la primera de les setze fotografies de Maternitats, una sèrie nascuda de la necessitat d'aferrar-se a alguna esperança en un món en ruïnes i del descobriment que fins en la més cruel de les adversitats, “no hi ha res que pugui prendre a cap ésser humà la seva força interior”.
No hi va haver premeditació: les mares hi eren sempre, anés on anés, a Rwanda, a Etiòpia, al Senegal, a Somàlia, a Sèrbia, a l'Índia, a Guatemala, al Brasil, fins i tot entre les reixes de la presó de Wad-ras, i totes tenien en comú la bellesa indestructible d'aquella adolescent angolesa abraçant per pura afirmació de la vida el seu nadó en un paisatge devastat. “És com una volta al món a través de les mares”, ho resumia ahir Rovira en la presentació de l'exposició al Caixafòrum Girona, l'última parada d'aquest treball que ha viatjat ja per tot l'Estat espanyol i també a les escoles, on la mirada dels infants ha donat sovint una vida inesperada a les imatges. Reporter veterà establert fa poc a Ordis que no vol renunciar a la passió pel seu ofici, Rovira sosté amb vehemència que “donar la veu a l'altre hauria de ser una obsessió programàtica de qualsevol periodista”, en contra de la imatge acomodada, doctrinària i burocràtica que, afirma, transmeten la majoria de mitjans avui. A Maternitats ho aconsegueix acompanyant cada fotografia d'un relat, la història de cada una de les mares i els seus fills, per convertir cada retrat en una vivència única. “El meu propòsit és testimoniar la vida de la gent, no la part èpica de la història”, afirma Rovira, que acaba de tornar de Tunísia de documentar els efectes de l'anomenada primavera àrab convençut, com cada cop que viatja, que “la veritat sempre espatlla una bona crònica, perquè la realitat mai és tan simple com voldríem”.
