Martí Anglada / El periodista explica la prejubilació, una decisió presa a contracor. Ara es dedica a escriure i se'n vol anar a Itàlia amb una llibreta

No. Ara, entre els dos projectes que tinc, un és fer un llibre sobre Itàlia i me n'hi aniré amb un bloc de notes. Digue-li periodista, digue-li observador de la realitat i explicador de la realitat.

Per dir-ho clar i rodó, el fet de no poder treballar em trenca el cor. No és cap prejubilació voluntària. O bé em prejubilava ara amb molt bones condicions o bé d'aquí a uns mesos, quan hi haurà un aprimament general de TV3, en unes condicions molt pitjors. I jo l'he agafada a contracor. Tinc companys que estan contentíssims, però no tothom ha de tenir il·lusió per la prejubilació. Hi ha gent que em truca i em felicita. Em diuen “enhorabona”. I jo els dic, “enhorabona de què, si això és una catàstrofe”. I com que s'ajuda amb diner públic durant dos anys (cobres l'atur), això impedeix cobrar de qualsevol altra cosa. I, tertúlies i tot això, no en puc fer. Per això m'he dedicat a escriure, perquè un cop hagi publicat, hauran passat dos anys.

El fet que hi hagi molt més facilitats encara fa més exigent la feina de corresponsal. M'explicaré. Abans, una de les primeres preocupacions que prenia molt de temps era “com enviaré la crònica”. Ara, una bona connexió a internet ha facilitat molt la feina i et deixa molt de temps per la segona gran feina del corresponsal, que és recollir informació. I internet també hi ajuda. Tens més varietat d'òptiques però la teva feina d'entendre bé el que està passant i organitzar tota aquesta allau d'informació, que és la tercera gran feina del corresponsal, és més exigent que abans.

Jo vaig buscar-ho. M'agrada molt, fer de corresponsal. Ho havia estat durant molts anys i, per motius familiars, vam tornar a Barcelona, però no per falta de ganes. I, amb els fills majors d'edat, he tornat a fer les maletes. Vaig tornar a fer la feina que m'agradava fer. Aquests últims anys, a Brussel·les-Berlín, han estat de màxim interès. I l'experiència és un grau: et dóna seguretat i credibilitat en el que dius. Retornar a la mobilitat del corresponsal és recuperar la vida. (rialles).

Als que ens dediquem a informació internacional, Wikileaks no ens ha donat cap gran sorpresa. És el que comentes a les converses de redacció i, pel que he vist, els ambaixadors pensen el mateix (rialles). Ha canviat gaire la visió que els periodistes tenim del món? No. L'única diferència és que, abans, del que no en podies parlar perquè no tenies on agafar-te, ara, en pots citar Wikileaks. I això és una millora. També en tinc dubtes, perquè d'alguna manera està destrossant la funció de la diplomàcia, hi fa forats, la fragilitza i la fa molt menys operativa. Hi ha un dubte sobre els efectes, a mitjà i llarg termini, que pot tenir sobre la mateixa existència de la diplomàcia com l'hem coneguda fins ara. Entre els avantatges obvis que té per a la professió periodística i els desavantatges que pugui tenir per a la diplomàcia, sempre hi ha el dubte a favor de la llibertat d'expressió

Depèn de la corresponsalia. Les que són de més gruix conceptual, de contingut, de molta càrrega històrica, com ara una corresponsalia europea o la dels Estats Units, han de ser periodistes amb background, amb una motxilla d'experiència a l'esquena. En canvi, amb corresponsalies que requereixen més mobilitat i frescor, necessites ulls que vulguin descobrir coses –l'experiència moltes vegades ja les ha descobertes–.

Quan m'ho van dir, primer, em vaig esverar una mica. I quan el vaig veure, crec que han fet un personatge fet amb carinyo. Les vegades que l'he vist, perquè no sempre he pogut, no n'hi havia per tapar-me els ulls. Té un punt d'entranyable.