‘Mestres'

Un bon treball d'orfebreria s'ha estrenat a TV3: Mestres, dedicat a traçar una geografia emocional a través d'aquelles persones que dediquen la seva vida a l'ensenyament, a la formació de personalitats i criteris que ens han de quedar interioritzats de per vida. És un d'aquells programes que la nostra televisió pública acostuma a treballar amb delicadesa, sensibilitat i molt bon traç argumental, molt bona mirada audiovisual. És una producció hereva de la línia ideada ja fa molts anys per Francesc Escribano amb programes de testimoni social i cívic com Ciutadans o Generació D. És, per tant, una proposta amb una factura que resulta molt familiar, una marca de fàbrica molt identificable i propera, que casa com un guant amb les essències de televisió pública que sempre han caracteritzat TVC i que han de seguir formant part de la seva idiosincràsia ara i en el futur.

De la primera entrega de Mestres em va agradar especialment el retrobament entre l'Empar Moliner i en Manuel Fuentes, el seu antic professor de literatura espanyola, un home savi i seductor d'aquells que tant plaer et provoquen quan els coneixes. Emocionant també l'últim dia de feina de la professora Carmeta Vila, que es jubilava després de 42 anys de feina i d'haver tingut més de mil alumnes. Un instant de veritat, de profunda humanitat.

Amb Mestres torna a triomfar el poder de la paraula ben dita, de la reflexió oportuna i meditada, de l'instint i l'ofici per transmetre quelcom més que soroll i fum.