Notes sobre ‘La Riera'

De tant en tant em ve de gust escriure sobre La Riera. Tant se val que no s'hi hagi esdevingut cap daltabaix, cap gir de guió destacable; com que hi estic força enganxat el propi fluir dels capítols ja em dóna motius de comentari. Fa pocs dies ha aparegut un personatge sensacional, que espero que tingui corda per estona: la Consol, tieta de la Núria Flaquer, una dona podrida de diners a qui el matrimoni recorre per mirar d'apaivagar la seva precària situació econòmica. Ella, però, està de tornada de tot, no té pèls a la llengua i deixa anar miquels un darrere l'altre. Li dóna vida la gran Montserrat Carulla, que canvia de registre i ja no és aquella “àvia de Catalunya” que interpretava
a El cor de la ciutat. Gran fitxatge!

Jo perquè ja intento passar-ho per alt, però hi ha algunes situacions que no es poden agafar ni amb pinces. Un dels que més joc dóna és la Lídia Almeda, però també és un dels menys creïbles. Ara s'ha aliat amb en Roger Prats, l'home que va fer torturar el seu pare, perquè vol incapacitar-lo i així aconseguir que la seva fortuna no recaigui en la seva nova esposa sinó en ella. L'espectador ja sap que és un estratagema però no és gaire creïble que la resta de personatges s'ho empassi.

I segueix sovintejant aquell mecanisme relacional tan estrany segons el qual dos germans es diuen el nom del porc en un capítol i al dia següent tornen a ser tan amics: el Claudi i l'Ernest porten així tota la sèrie. A veure quan triguen a fer les paus després de l'episodi de banyes amb la Sònia.