Olor de mar i de rom cremat

De fet, quan l'Antoni, el més jove de tot el grup, ha proposat més d'alguna vegada marxar d'un concert sense cantar les aventures dels nois de Calella dalt d'El Català, el respectable públic no li ha permès fer-ho i li ha suplicat sentir les notes de l'havanera més famosa. “És una tradició, com també la de La Bella Lola. Pobres de nosaltres si no les cantem”, s'explica la Lídia, una de les veus i percussió d'aquest grup liderat pel Toni, que tocant El meu avi ha de dur la contrària a la seva mare, “que prefereix una havanera molt maca” que han compost ells mateixos. Tots tres, amb dos components més, acaben de meravellar el barri de Sants amb la seva manera d'entendre i d'interpretar havaneres, fent participar els assistents i fent-los passar de l'alegria a la melangia amb vasos de rom cremat a l'escenari. “L'havanera és una cançó de taverna i quan un s'ha pres dos gots de rom, o de vi, es posa a plorar o a riure. La nostàlgia, la joia, és l'essència del gènere”, diu en Toni abans d'explicar que el grup arriba a Barcelona després d'una agenda de concerts que l'ha dut per diferents pobles de la geografia catalana, com ara Vallclara, Vinebre, Cornet o Montgat, casa seva. Altres anys, al llarg dels 28 de trajectòria de Roca Grossa, han passat pel País Basc, el País València, les Illes o la Catalunya del Nord. On sigui, a mar o a muntanya, l'havanera “sona igual de bé, sempre que se li posi passió”, diu en Toni, tot i la predilecció pels pobles petits, on el públic és “més càlid i més exigent”. Com aquest era, fa molts anys, el de Cala Ratjada, a Mallorca. Eren els inicis del grup i “sort” que els assistents no van saber que l'actuació s'hauria pogut suspendre pel trencament “inoportú” de l'acordió.