Els trenta mil de Basilea

«Cap dels trenta mil aficionats culers no es podrà penedir en tota la seva vida d'haver estat a la nit de Basilea.» Així començaven els enviats especials del llavors Punt Diari la crònica de la tornada dels aficionats del Barça que s'havien desplaçat a Suïssa per viure la final de la Recopa d'Europa entre el seu equip i el Fortuna de Düsseldorf. Trenta anys després, no cal recordar ni la data exacta, ni el resultat, ni les alineacions, ni el nom de l'àrbitre, ni els autors del gols... Només cal dir «Basilea» i de seguida s'activa la memòria col·lectiva culer (la dels que ja passen de la quarantena i la dels més joves a qui els seus progenitors han introduït en la fe culer i els seus episodis memorables) per recordar que allò va passar el 17 de maig de 1979, que el Barça va guanyar per 4-3, que van jugar Artola, Zuviría, Migueli, Costas, Albaladejo, Neeskens, Rexach, Sánchez, Krankl, Asensi i Carrasco contra Daniel, Brei, Zewe, Zimmerman, Baltes, Köhnen, Schmitz, Thomas Allofs, Bommer, Klaus Allofs i Seel, que l'àrbitre era l'hongarès Karoly Palotai, que van marcar Sánchez (1-0), Zimmerman (1-1), Asensi (2-1, després que Rexach hagués fallat un penal), Seel (2-2), Rexach (3-2, ja en la pròrroga), Krankl (4-2) i Seel (4-3)... Però sobretot, Basilea significa el més gran desplegament de barcelonisme i catalanisme fora de Catalunya que hi ha hagut fins ara en la història. Aquella Recopa va ser el primer gran títol internacional per al Barça, però sobretot va ser una explosió identitària del catalanisme a través del barcelonisme sense precedents.

Sempre quedarà en la memòria dels barcelonistes i els catalans, com aventuraven Jaume Sampé, Enric Serra i Jordi Mercader en les seves cròniques. Aquell títol i, sobretot, l'experiència col·lectiva d'aquella gran expedició. «Tots els camins porten a Basilea», va titular Punt Diari el 16 de maig. Efectivament, més de dos-cents autocars, centenars de cotxes particulars, trens sencers i alguns avions (com el que van agafar els enviats especials del diari, en què van coincidir amb dos barcelonistes il·lustres, com eren en aquella època el trompetista Rudy Ventura i l'actriu Mary Santpere) es van omplir de culers armats amb banderes blaugrana i senyeres, en un festival d'alegria i color que va transformar radicalment la tranquil·la i discreta Basilea. «Basilea ja és Barcelona. Mai en la història del futbol s'havia vist res semblant a això. Entre vint-i-cinc i trenta mil catalans han seguit el Barça fins a Basilea per guanyar la Recopa. Perquè el Barça jugarà a casa, i així no es pot perdre. Davant de tot això, els habitants de Basilea s'han quedat bocabadats. Al cantó de la invasió catalana, els deu mil alemanys que donaran suport al Fortuna passaran, sens dubte, desapercebuts. De moment ja, un a zero», escrivia Sampé. «Botigues, bars, museus, passejos, tot és envaït per una nova escenografia, els culers i les senyeres, el Barça i Catalunya», hi afegia. I finalment, tota aquella explosió de colors, alegria i anhel es va plasmar al camp, en un dels espectacles més emotius que es recorden en un estadi de futbol europeu. I al final dels 120 minuts, l'apoteosi.