La inquietant confessió d'un «gris»

«Dicen los viejos que en este país hubo una gue-rra...» Així començava Libertad sin ira, la cançó de Jarcha que es va convertir en himne de la transició. No cal apel·lar a la memòria dels nostres avis per recordar que, ara fa trenta anys, el segrest de publicacions periòdiques per ordre judicial o ministerial era dels atacs més habituals contra les tímides llibertats que acabava d'estrenar l'Estat espanyol. Una de les publicacions més castigades per aquestes mesures «cautelars», que feien desaparèixer tots els seus exemplars dels quioscos mentre augmentava exponencialment la indignació i –per què negar-ho– l'interès dels lectors per la revista segrestada, era Interviú, la revista creada el 1976 per Antonio Asensio amb una fórmula d'èxit garantit: escàndols i dones despullades, preferent famoses o aspirants a ser-ho. En qualsevol cas, la revista mare del Grupo Zeta va fer també bona part del millor periodisme d'investigació en aquella Espanya en què havien quedat tantes coses per investigar durant els quaranta anys anteriors. El preu que va haver de pagar Interviú pel seu caràcter pioner van ser vuit segrestos, molts dels quals concentrats en les darreries d'aquells convulsos anys setanta. El primer segrest ja va tenir lloc el desembre del 1976, només mig any després que la revista arribés per primera vegada als quioscos, el 22 de maig del mateix any, amb un tiratge de 100.000 exemplars que, només un any després, ja s'havien convertit en un milió i en un autèntic fenomen periodístic i sociològic. El motiu d'aquell primer segrest havia estat un article de José Luis de Vilallonga sobre les sempre polèmiques finances de la família Franco: un tema que, de tan calent, encara cremava en aquella època. Bé, en realitat no fa gaire que el famós Pazo de Meirás, residència estiuenca del caudillo durant 36 anys «per obsequi del poble de la Corunya», enfrontava una vegada més la família Franco amb les autoritats democràtiques, concretament la Xunta de Galícia, que després de tres anys de polèmica ha aconseguit declarar aquest edifici senyorial i els seus jardins com a bé d'interès cultural perquè puguin ser oberts al públic un mínim de quatre dies al mes.

En el número d'Interviú que va ser segrestat el novembre del 1979 també hi ha havia alguna connexió tabú amb l'antic règim: la «confessió d'un gris», un agent de la policia franquista (Por qué fui policía). «Ahir a la matinada es van presentar uns funcionaris a la seu de la revista per complimentar l'ordre rebuda de la fiscalia general», informava Punt Diari el 15 de novembre. Pel que sembla, l'expolicia entrevistat per Interviú treia a la llum pública massa interioritats sobre la Policía Nacional i, per dir-ho suaument, el seu traumàtic trànsit des de «la calle es mía» al nou marc de llibertats i garanties legals per al ciutadà. Una curiositat: a la mateixa revista apareixia una «entrevista psicològica» amb Dalí, amb declaracions explosives («Soy ridículo», la de portada).

El mateix dia va ser segrestat el diari ultraconservador El Alcázar, aparentment pels seus atacs al govern. Això sí que era escriure perillosament.