Santiago Rusiñol Prats

El dia que va morir d'un atac d'urèmia, la junta de l'Ateneu de Girona va enviar un telegrama de condol a la seva dona, Luisa, mentre que el dia 14 de juny del 1931, quan el cos va sortir d'Aranjuez, per ser enterrat a Catalunya, van presidir el dol Alcalá-Zamora, Prieto i Casares Quiroga, les màximes autoritats republicanes, a més dels subsecretaris d'Economia i Instrucció Pública i el governador militar de Madrid. La representació explicava per si sola la importància que aquell fill de botiguers convertit en pintor, literat, home de conversa i revulsiu de la societat, va tenir per a moltes ciutats de la nostra geografia, ja fos Sitges, Ripoll, o Girona, on l'estada de Rusiñol va ajudar a a trencar arquetips i crear un cert sentiment d'identitat. El dia 15 de juny d'aquell any el Diari de Girona publicava una sentida crònica en què es recollia: «Amb Santiago Rossinyol, desapareix tota una època, i amb ella, podríem dir, tota una concepció de l'art i de la vida. En morir Santiago Rossinyol Catalunya perd un dels seus fills més il-lustres i Girona l'enamorat més fervent i constant que ha tingut.» Manuel Bonmatí el va recordar quan feia cinquanta anys de la seva mort en un article en el que avui és el Diari de Girona, abans conegut com Los Sitios en el qual explicava: «Don Santiago era un enamorat de Girona, ciutat a la qual venia cada any amb els seus cavallets i, acompanyat de la seva esposa Donya Luisa, s'instal·lava al bar Montaña de les Rambles (no tancava mai, ni tan sols tenia portes), on s'hi passava moltes hores, ja fos xerrant amb tothom qui havia, o marxava acompanyat del seu fidel Pepet Gitano, que era el que li portava els estris de pintor i s'arribaven a Sant Daniel, o a la Devesa, indrets on Rusiñol pintava. A darrera hora de la tarda, encara tenia temps per anar a prendre la seva absenta o el seu picó al Club de la Rambla, on alternava plàcidament amb dos Ramon Puig, amb el comte Berenguer, o el marquès de la Torre o simplement amb els dilectes Valls, Dalmau o Viñas i molts altres que formaven el seu entourage, en aquell petit Casino dels Senyors, instal·lat en lo que ara són els Magatzems Adroher. Hi havia dies –continuava Bonmatí– que feia sonades escapades als mercats de Cassà o Santa Coloma, on venia duros legítims a quatre pessetes i, com és lògic, ningú els hi comprava ja que es pensava què eren falsos i Don Tiago se'n reia, amb aquell somriure de bohemi que va marcar la seva vida.»