Montserrat i Poblet, el vot dels monjos

A les nou en punt del matí obre l'única urna de Monistrol de Montserrat, situada a Can Gibert del carrer de Sant Joan, a tocar de la petita plaça Bo-Bo, nucli central del poble. M'hi he fet present perquè com que els religiosos de l'abadia de Montserrat estan censats en aquest poble, volia comprovar si l'abat o algun dels monjos hi anaven a votar. Per seguir els costums dels monjos s'ha de matinar perquè es lleven a cap hora i sempre estan de matines. Uns senyors situats a la porta del col·legi electoral em diuen que el meu esforç matiner ha estat en va i he fet tard. Com que he fet tard si el col·legi acaba d'obrir? Els monjos van votar anticipadament divendres, dia de Sant Jordi. Avui allà dalt a Montserrat és un dia especial perquè, en vigílies de la festivitat de la patrona, s'hi inaugura un orgue amb la presència d'un alt representant papal i molta cúria. Els monjos avui no poden distreure's. Pregunto als dos homes quants monjos van anar a votar el dia de Sant Jordi, i no m'ho saben dir. Els pregunto si entre els votants hi havia l'abat i noto que no és que no m'ho sàpiguen dir, sinó que no m'ho volen dir. La poca receptivitat dels homes primer em fa una mica de malícia perquè en totes les consultes sobiranistes viscudes fins ara només havia trobat gent comunicativa i alegre, però després ho comprenc. Si Montserrat protegeix Monistrol des de la seva altura física i espiritual, els de Monistrol protegeixen els monjos de l'abadia. Discreció.

Avui, dia de la tercera onada consultiva, he decidit auscultar la reacció del clero enclaustrat. Els monjos dels dos grans monestirs de Catalunya, Montserrat i Poblet, poden votar i vull saber si ho fan o no ho fan, perquè sempre és interessant observar la posició de l'Església davant les coses importants. També seria interessant observar per exemple la reacció dels militars o dels empresaris, però els militars ja sabem per on tiren i els empresaris els deixarem per un altre dia. Avui anem als homes d'Església.

No ho tenia pensat, però davant el mutisme monistrolenc decideixo pujar al monestir a fer indagacions. Un cop a dalt, em poso en contacte amb el pare Marc Taxonera, home del morro fort pel que fa als drets de Catalunya, i em confirma que el dia de Sant Jordi van anar a votar 15 o 16 dels setanta monjos que formen la comunitat montserratina i que en el dia d'avui en baixaran més a fer-ho, «tot i que és un dia dolentíssim». Em diu que cada monjo actua amb total llibertat i que ni l'abat ni ningú dóna indicacions de vot.

M'encamino a Vimbodí, el poble de la Conca de Barberà on se situa Poblet. Prop de 150 quilòmetres de distància entre el monestir de la Catalunya Vella i el de la Catalunya Nova. He notat a Monistrol i notaré aviat a Vimbodí que si l'entusiasme participatiu de la primera convocatòria va ser més intens que el de la segona, en aquesta tercera onada electoral la febre organitzativa i participativa ha baixat considerablement. Altres llocs no ho sé, però els que jo visitaré avui semblen afectats per un fil narratiu que va començar molt bé, amb un bon clímax, però que ara, a còpia d'insistir-hi, comença a cansar, malgrat els esforços del Tribunal Constitucional, el PP i Zapatero per animar la concurrència a les urnes. Vol dir això que el sentiment sobiranista decau? Més aviat al contrari. Quan he fet observar al pare Taxonera que 15 o 16 monjos votants em semblaven poc m'ha contestat: «És que molts troben que no val la pena votar si no és oficial.» El pare Taixonera diu «oficial» però ja sabem que vol dir «vinculant». Entenc que si fos vinculant, si votar la sobirania signifiqués poder-la obtenir, els monjos de Montserrat baixarien a l'urna de Monistrol en massa.

A Vimbodí em diuen que també he fet tard en les meves aspiracions de veure religiosos de vot solemne votant. A les nou en punt del matí, una dotzena de monjos vestits de monjos vinguts amb una furgoneta s'han presentat al col·legi electoral situat a la plaça de la Vila. Els seus sobres reposen dins l'urna. Són dos quarts de dotze i han votat fins ara 120 dels 870 habitants de Vimbodí amb dret a fer-ho. No es pot dir que els membres de la taula facin molta cara de satisfacció.

El gran temple del complex monacal de Poblet conserva intacte el fred d'aquest hivern. Em situo davant les tombes dels nostres reis, representats de cos jacent segons la fantasia de Frederic Marès. ¿Votarien ells la consulta? ¿Aprovarien la iniciativa dels actuals habitants de Catalunya? Tu, Jaume I, què faries? ¿Potser agafar el cavall i l'espasa i prendre mesures més expeditives i no aquest joc de nenes conegut com a sufragi? Mentre em trobo en les meves cogitacions davant el volum d'alabastre, passa un monjo i li comento la visita monacal a l'urna de Vimbodí. I llavors cometo un error molt corrent, que consisteix a donar per descomptat que tots els que van a votar voten sí. El monjo me'l corregeix: «Els que ho han fet tan poden haver votat ‘sí' com ‘no' o en blanc.» A Montserrat el sí és obvi i el pare Taxonera no preveu altra butlleta que no contingui l'afirmació. A Poblet és una altra cosa. Aquí hi ha la Catalunya de Jaume I però també, igual de real, la de Pere el Cerimoniós, d'Alfons el Magnànim, de Ferran d'Antequera, la dels pactes, la dels compromisos, la dels capítols matrimonials... La del marquès de Tarradellas i la dels monjos que pesen i calculen cada paraula, i que si han anat a votar sí o han anat a votar no, és una cosa que no sabrem mai.