Algú ho havia de dir

“Ni la castanyera és exclusiva de Catalunya ni el ball de bastons és una tradició només de casa nostra”, diu el meu company de viatge només pujar al tren que des de Valls ens ha de dur a Barcelona per participar en la manifestació 10-J. Faig broma amb el barret que porta i em respon que ve en representació d'Els segadors. I penso: “Aquest viatge promet”. Així que arrenca el tren diu que fer aquesta manifestació està bé: “Convé que a la resta de l'Estat espanyol vegin que amb Catalunya no s'hi juga”. Però l'Ignasi –així es diu el meu interlocutor– també em deixa clar que hi ha molta desinformació sobre el nostre país. Paro orella perquè qui m'ho diu no és un personatge qualsevol, sinó que és ben conegut a la capital de l'Alt Camp, està emparentat amb teòlegs i científics i és un home cultivat amb amplis coneixements històrics. “El concepte de Catalunya que tenim avui no va sortir fins a la Renaixença. A les zones que avui coneixem com a Camp de Tarragona abans s'hi ballava la jota i la sardana la vam importat de les comarques gironines. Era la diferència entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella”.

Quan tan sols portem un quart d'hora de trajecte, la conversa amb el company de viatge ja m'ha obert tot un capítol de reflexions que fan cap als referents històrics de Catalunya i l'Ignasi em diu: “Per situar-nos com a país, primer hem de pensar en els nostres orígens” i a tall d'exemple em cita les referències continuades a la Corona catalanoaragonesa. “Hauríem de parlar de la Corona aragonesa: aquest és el terme exacte”.

I així, parlant d'història i de formes d'independència, “que sempre té un context diferent per a cada país”, arribem a Barcelona. Ens situem al passeig de Gràcia, al costat d'un grup de la Franja de Ponent. Veiem una pancarta: “Amb pau i seny, tots hi guanyarem” i l'Ignasi m'agafa i em porta cap allà perquè aquest és el seu lema (a la pancarta hi ha una falta que indica que encara hem de millorar). Se senten xiulets perquè algú ha provocat els manifestants amb una bandera espanyola que fa onejar des d'una finestra. Això ens porta a parlar de l'aversió dels espanyols cap als catalans i l'Ignasi em diu: “Un excés de victimisme pot fer aflorar les nostres mancances com ara això que ens passa quan els catalans no ens acabem d'entendre entre nosaltres”.

La marxa avança a un ritme molt lent i la massificació és considerable; algú es desmaia i l'han de reanimar. “Potser aquesta manifestació ha estat una mica precipitada. Si el poble només ha de respondre com si es tractés d'una rebequeria, no anem bé. Hem de pensar molt bé què hem de fer a partir d'ara”. L'Ignasi està convençut que la suposada aversió dels espanyols cap als catalans està sobredimensionada i creu que una mica la culpa la té la mateixa societat, perquè “sempre parlem dels polítics, però a l'Estat espanyol també hi viu gent”, i sentencia: “Fer les coses fent veure que l'altre costat no existeix no porta enlloc”. L'aglomeració és absoluta i la marxa només avança pel carril esquerre, i em diu: “És l'única manera d'avançar, però de moment no ens movem del mateix lloc”.