Les pells del PSC

Sitges, 1994, del 4 al 6 de febrer, una gran reforma s'ordeix a l'interior del PSC. Raimon Obiols, llavors primer secretari, s'enfronta a un procés de renovació que clamen les bases del partit després de tres derrotes consecutives del PSC en les eleccions, polítiques neoliberals al món fruit dels governs de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, un pes cada cop més important de líders socialistes al territori i una hegemonia del pujolisme a Catalunya que, a més a més, dóna suport al govern espanyol del PSOE.

A les portes del congrés, i després d'una reunió de la direcció, es donen a conèixer els noms que s'inclouran a l'executiva. L'anunci poc abans de la trobada i un tebi panorama de canvi provoca un malestar en el partit que ja es fa palès en la votació de l'informe de gestió, que només obté el suport d'un 47% dels delegats. En aquell congrés, es demana per primer cop el sufragi secret. En vista dels resultats, Obiols declina continuar i s'obre una pugna amb l'aleshores secretari d'Organització, Josep Maria Sala, que s'acusa d'atiar el malestar. “Va ser una reacció força espontània, malgrat el que alguns poden pensar”, assegura l'expresident de la Generalitat José Montilla, que va entrar en aquella executiva com a nou secretari d'Organització, en substitució de Sala. Montilla era llavors alcalde de Cornellà i vicepresident de la Diputació. “La pressió del territori venia d'arreu, dels municipis de l'àrea metropolitana, però també de Lleida, Tarragona i en menys mesura de Girona”, afegeix Sala. Per Jordi Font, del moviment obiolista, que el 1994 va repetir càrrec a la nova executiva, també hi havia “un factor important protagonitzat pels dirigents intermedis del partit, que empenyien per tenir un pes important a la primera línia”. Un espai fins aleshores ocupat per Obiols, Pasqual Maragall i el mateix Sala. “La renovació també implicava incorporar persones que no havien tingut un paper protagonista en la transició”, diu Montilla.

Tanmateix, no es posaven en qüestió els lideratges d'Obiols ni Maragall, alcalde de Barcelona, ni Serra, vicepresident del govern espanyol amb Felipe González. Ans al contrari, es van dipositar en Maragall i Serra les regnes del partit, però l'oferta no va prosperar. Sala havia de quedar fora a petició d'Obiols i després d'hores de negociació es va trobar una fórmula de consens en la figura de Montilla. Es crea un comitè d'acció política, el nucli dur, format per Obiols –que va acceptar renovar el càrrec–, Maragall, Serra i Sala, i en què s'incorpora Josep Borrell.

El congrés de Sitges del 1994 va suposar un canvi i una nova dinàmica en l'estructura del partit en què es consolida la presència dels líders territorials en la nova executiva. Un canvi al qual es va posar punt final el mes de desembre passat amb la celebració del 12è congrés a Barcelona, en què la renúncia de Montilla a continuar com a primer secretari va deixar Pere Navarro, alcalde de Terrassa, al capdavant del partit, acompanyat de l'alcalde de Cornellà, Antoni Balmón. Per Font, el 1994 el procés de renovació no va arribar a reeixir i el poder de l'aparell s'enquista. “El tomb iniciat llavors va continuar en línia recta i podem dir que hi ha un fil conductor fins just abans del congrés de desembre del 2011”, sosté.

Sala considera que els canvis del 1994, tot i que no van suposar la gran transformació que volien les bases i els delegats territorials, sí que va ser una “solució útil”, ja que es va evitar el trencament del partit o l'entrada d'una junta gestora. A més, segons Sala, els canvis en el PSC acostumen a ser tranquils per “evitar el conflicte”. Per Montilla, el socialista és “un partit en què sempre hi ha hagut renovació”. Aquesta constant es va repetir el desembre passat, amb una nova executiva que torna a donar pes als líders territorials, però amb la particularitat que aquesta vegada els canvis arriben a l'exterior, a la relació del partit amb la ciutadania, gràcies a l'aprovació d'unes primàries per elegir candidat a la Generalitat.