Mesures valentes

Ara mateix, m'agradaria que els partits majoritaris no es posessin d'acord i que no arribessin a signar cap pacte per sortir de la crisi. Des que ha començat la ronda de converses entre el govern i els representants de les forces polítiques, cada cop se sent més aquella cantarella que «cal prendre mesures valentes». Els qui ho diuen solen ser de dretes, i les mesures valentes a què al·ludeixen no s'acaben mai de precisar, però pel context ens les podem imaginar. Al cap i a la fi, quan fa unes setmanes aquest mateix govern es va embolicar amb la increïble proposta d'allargar l'edat de jubilació i escurçar les pensions que després es cobrarien, també vam sentir a parlar de les famoses mesures valentes, o que havia arribat l'hora de parlar clar, de dir les coses pel seu nom i altres tòpics per l'estil.

Cal que ens mirem de més a prop a què es refereixen, exactament, aquests reis de l'eufemisme, quan treuen del calaix la retòrica de la franquesa. A les coses de sempre, em temo, als procediments habituals que figuren en tots els paquets de mesures econòmiques des que el món és món: contenció dels salaris, contenció de la despesa pública i reforma del mercat laboral. O el que és el mateix, més pobresa, més precarietat i menys serveis. Només així, pensen, els rics continuaran gaudint la riquesa, i els altres ens podrem alimentar de les engrunes que caiguin de la seva taula. Aquesta és la mena de valor que la patronal i els partits de dreta reclamen al govern, i ho anomenen valor perquè esperen, de passada, que un cop hagin fet la feina bruta tinguin, a més, la delicadesa de perdre les eleccions, tot cedint els llocs de comandament als mateixos que ens van ficar de cap a la crisi. És per això, que desitjo que no es posin d'acord. Prou que se li veu, al govern, que té la temptació, i més que la temptació, de fer allò que li manen els seus enemics. Però com que, al mateix temps, la perspectiva de perdre les eleccions no els apassiona, no es poden lliurar amb els braços oberts als cants de sirena liberals. Només amb un pacte d'Estat podrien fer-ho sense perdre la cara, i per aquesta raó el pacte és del tot indesitjable per als que ens guanyem la vida treballant, o aspirem a fer-ho.

Tant de bo algun dia trobem la manera de substituir aquests valents de fireta per valents autèntics, persones amb prou serenitat i criteri que gosin aplicar mesures arriscades, però justes. Per començar, les mateixes que va anunciar el G-20 no fa pas tant i que ja han estat curosament arraconades: control dels mercats financers, lluita contra el frau i l'especulació, crèdits a l'economia productiva, eliminació dels paradisos fiscals. Podríem seguir, després, amb un tractament sever dels beneficis de la banca, i amb una política d'impostos que gravés les rendes més altes, en comptes de les més baixes. Aquestes sí que serien mesures valentes. Aquestes sí, que no els sortirien de franc als portaveus de la patronal i de les forces conservadores. Potser és per això que mai no en parlen. El valor, com hem vist, consisteix a prendre als pobres el poc que tenen, però mai a exigir contribucions proporcionals a la riquesa. O sigui que, si el Partit Popular continua maniobrant per no fer-se la foto signant amb Zapatero, o si Artur Mas predica en va la seva disposició a contribuir que ens collin encara més, per mi perfecte. El dia que tots aquests, i els ministres de torn, s'intercanviïn encaixades de mans, somriures i estilogràfiques, serà pitjor que un mal dia. Serà un robatori.