Antàrtida

És evident, un fet gofrat, que sempre hi hauran emuladors llepissosos, grans epígons d'éssers escumosos i renomenats, sorgits de profundes cavorques i encaparrats en proferir estampetes còmiques, també són capaços de sostenir la tal senyora Reza a l'olimp d'un imperi de província; aquests bufallums alliçonadors profereixen amb toixos xiscles eufòrics estupends graus de niciesa. No trobeu que bramen als quatre vents amb un aire massa curt? Comprendreu les riotes que provoquen!

Però del que es tracta avui és d'una meravellosa expedició i d'una afortunada conquesta blanca. Lloc i hora de sortida: Sala La Planeta, nit de divendres. Entrem trepitjant l'asfalt d'un carrer qualsevol, pugem a la vorera grisa, fem unes passes i ens asseiem. Som a Gavà. Davant nostre podem contemplar el quadrat d'una terrassa típica; al centre hi ha un sofà mig esclafat per l'ús, una gandula plegable, capses espargides de cervesa, una planta esblaimada i mústia, antenes i fils d'estendre roba, d'un, en penja un llençol prou vermell com la sang; al fons una barana de ferro i a l'esquerra una habitacle amb finestra i una porta a cada banda.

El text escrit el 1986 és de Mafred Karge, dramaturg alemany que ens arriba per primera vegada amb una molt bona traducció d'Albert Tola, que manté l'estil lleuger i el dring alegre i fugaç d'una prosòdia amarga que respira un aire quotidià i divertit. De fons el pes d'una crua problemàtica social compon una atmosfera lacerant i dolorosa que lliga molt bé amb el nostre sistema econòmic actual, devastat per la corrupció i les cues d'aturats que dibuixen un panorama humà duríssim, descoratjador i trist. I es que un esperit desenganyat respecte al món viu, més o menys, en l'irrespirable.

Però aquests herois autèntics s'empesquen la ficció més eufòrica per a sobreviure: una emocionant expedició al Pol Sud. Rebutgen la realitat més crua i convertits en conqueridors representen de nou el mític viatge que va fer Roald Amundsen el 1911. Naturalment, aquest tipus de fantasieig topa una vegada i altra amb la materialitat més concreta i real, representada aquí pel rol femení, l'ésser antiromàntic per excel·lència, que imposa una mica de seny a tan somieig infantil i desconcertant; és en aquest sentit que les conquestes personals esdevenen pols oposats i xoquen.

Excel·lent labor interpretativa d'uns actors que projecten, a través dels seus personatges, una profunda humanitat; afectuosos i alegres, desborden una energia i entusiasme que ho impregna tot d'un optimisme mundà, proper i esperançador. Fantàstics! Quant a la direcció, seria encomiàstica sense l'escena de la festa, que no rutlla ni maldant l'imaginari més pròdig, una esquerda sorprenent, impròpia de la resta i que pidola un nou i urgent desenllaç. Fantasia encantadora i de pròxima exhibició a la Sala Beckett a partir del 17 de desembre. No us perdeu aquesta inaudita conquesta mental al Pol Sud!