Mar, cel i foc

El Kursaal de Manresa s'ha convertit en un dels múltiples escenaris del país que han incorporat la música de cobla com a part indispensable de la seva programació regular. La cobla entesa com a espectacle sonor, amb projecció i amb propostes actuals; una filosofia que en el concert de dissabte es va deixar sentir per un cartell de luxe format per la cobla Ciutat de Girona i el pianista Albert Guinovart i que va comptar amb una mimada posada en escena.

Sempre s'ha fet difícil foguejar-se amb Garreta, i aquesta va ser la sensació que una més que decorosa Ciutat de Girona va oferir amb A en Pau Casals, la primera de les obres ofertes. A banda de l'anècdota de les diverses distraccions dels solistes que l'acurada batuta de Marcel Sabater va maldar per endreçar, l'ambició de la formació d'oferir una dissecció cristal·lina de la partitura va deixar anar una sensació d'inseguretat, de poca contundència, que en part es va veure compensada per la claredat del missatge, emès amb molta pulcritud. Potser perquè Garreta és Garreta, aquest efecte no es va reproduir i, lluny d'això, en les seves igualment impecables versions de Cavalleresca, de Serra, i Mariona, de Toldrà, la cobla va guanyar en contundència i seguretat en exposar amb més vehemència els contrastos dels diferents passatges. La sobrietat asèptica de la tenora de Josep Coll acompanyada de l'extraversió ponderada i equilibrada del tible de David Plans va captivar un públic que va vibrar amb el foc de les obres de Guinovart. L'elegància del seu fraseig pianístic va trobar una resposta igualment decorosa en una formació gironina que els va saber realçar, sobretot, a les escenes més majestuoses de la Rapsòdia sobre temes de la Patum, obra sorprenent pel magnífic tractament orquestral que Guinovart ha atorgat a la partitura.