Temps d'austeritat

Un centenar de fotografies conformen Selecció final... El vent que passa II, la que serà probablement l'última retrospectiva del fotògraf Jordi Olivé Salvadó, que comissaria Josep M. Ribas Prous i que s'exhibeix al Centre de la Imatge Mas Iglésias de Reus (Cimir) fins al 4 de setembre. Cal remarcar aquest “probablement” perquè, en primer lloc, no se sap mai què pot sortir del treball incansable de recuperació del patrimoni fotogràfic que fa anys du a terme Ribas, que acaba tan exhaust de la preparació d'una exposició que sempre afirma que “aquesta serà l'última”. I, en segon lloc, perquè d'Olivé s'han trobat ara, a casa seva, lots de clixés que no s'havien vist mai, segons el comissari, i que han servit per muntar part de l'exposició, amb la qual cosa qui sap si remenant els calaixos no sortirà encara més material. Sigui com sigui, Selecció final... El vent que passa II és una altra oportunitat per poder contemplar les fotografies magnífiques d'aquest alforgenc, el qual Ribas no dubta a col·locar a l'alçada de fotògrafs destacats de l'Escola de Barcelona com ara Xavier Miserachs, Joan Colom, Català-Roca i Oriol Maspons: “Crec també que s'hi podria afegir el reusenc Salvador Ferré Aulés, que, per la seva obra, constitueix una mena de germà bessó d'Olivé; són els dos noms destacats de les nostres comarques en el camp de la fotografia documental, molt influenciada pel neorealisme italià”. Per Ribas, també cal esmentar aquí l'escola de retratistes de la Gran Depressió americana.

Olivé va fer fotografies tan conegudes com ara L'ombra de l'ordre, que mostra la inquietant silueta d'un guàrdia civil, amb tricorni i capot, que contempla un partit de futbol, i que per exemple el diari francès Le Monde va triar, juntament amb instantànies de Català-Roca i Miserachs, per il·lustrar l'any passat un reportatge sobre els 35 anys de la mort de Franco. La fotografia és present a l'exposició del Cimir, com també l'estremidora La nena morta, una altra de les seves instantànies més conegudes. Però el gros de la mostra el formen fotografies desconegudes d'Olivé, autor d'una producció més aviat escassa. L'austeritat dels anys cinquanta i seixanta era visible en tots els camps, no tan sols en les restriccions per obtenir els materials fotogràfics necessaris: “Va aprofitar al màxim els rodets obtinguts amb la seva Rolleiflex, la màquina dels mestres; moltes vegades, dels seus dotze fotogrames surten dotze excel·lents ampliacions, ni una més, ni una menys”. “No hi ha una segona presa per assegurar l'esdeveniment”, hi afegeix Ribas. L'austeritat de l'època també es reflecteix en les imatges, de capellans i guàrdies civils; de gent humil i gitanos; d'immigrats andalusos, extremenys i murcians, que arribaven a Catalunya amb capses de cartró i grans maletes. Olivé analitza el seu entorn i documenta uns fets que sols la sensibilitat d'un home inquiet podia recollir. I sempre amb respecte absolut cap al subjecte fotografiat. “Ensenyo a la gent coses que són agradables de veure; de vegades, amb una mica d'ironia, això sí”, va dir el mateix Olivé el dia de la inauguració de l'exposició.