Clàssic excèntric

La posició excèntrica, és a dir, lluny del centre (avui dia, diríem perifèrica), de Luigi Boccherini respecte al gros del classicisme d'arrel vienesa de finals del segle XVIII és un dels trets distintius d'un compositor de fèrtil inventiva que va saber assimilar al seu llenguatge elements hispànics. Un monogràfic dedicat al compositor italià pot córrer el risc de certa monotonia si, a més, les obres seleccionades no presenten excessives tensions, com va ser el cas del programa ofert al Vendrell, però el risc va ser evitat del tot gràcies a l'exemplar actuació de La Real Cámara.

Liderada per Emilio Moreno al violí, i amb la total complicitat d'Antonio Almela (violí), Antonio Clares (viola), Mercedes Ruiz (violoncel i castanyoles) i José Miguel Moreno (guitarra), la formació va brindar, en un espai idoni per a la música de cambra com l'auditori Pau Casals, una actuació on l'elegància no va estar barallada amb l'energia. Hi va haver espai per a algunes atractives rareses, com una versió del Quartet G. 223, La tirana española, amb un moviment extra localitzat en un manuscrit al Conservatori de Madrid, mentre que els germans Moreno van compartir una transcripció anònima per a violí i guitarra d'un parell de pàgines, en què el toc flexible de José Miguel deixava més en evidència puntuals dureses en el so d'Emilio. Una momentània fallada del subministrament elèctric no va ser suficient com per evitar que el concert culminés amb el Quintet G. 448, amb el magistral fandango conclusiu, que La Real Cámara va abordar amb tanta fermesa rítmica com insinuant sensualitat.