Plany a Morente

Amb bon criteri la direcció del Mercat de Música Viva de Vic s'havia reservat la bèstia grossa del cartell per al final. Per empatia amb la Ciutat dels Sants, amb un cens de trenta-set esglésies, la sala gran de l'Atlàntida es va transformar en un altar per rendir culte al xaman del flamenc Enrique Morente. Setanta-tres espelmes i la projecció d'un vitrall al fons de l'escenari presidien la solemnitat del'espai, mentre emergia la veu del ronc de l'Albaicín entonant el Kyrieleison de la seva missa flamenca. Els oficiants de la cerimònia, presentats sota el nom de Los Evangelistas, representaven la conjunció entre Lagartija Nick –Antonio Arias i Erik Jiménez– i Los Planetas –Jota i Floren–. Tres guitarres i un bateria units des de la seva filiació rockera amb el propòsit de redimensionar l'obra del geni del cante, fill com ells de Granada, i a qui sempre han venerat com a company, amic i mestre. L'expectació era elevada i el temor davant el repte també circulava entre els comentaris. Però amb el tast de poc menys d'una hora que van oferir, l'impacte va ser suficient per esperar amb impaciència l'oportunitat de veure l'espectacle sencer. Amb un respecte que els honora i una integritat exemplar, aquests deixebles bords de l'escola morentiana han sabut injectar litúrgia i màxima intensitat a la selecció de peces que han extirpat de la gola del cantaor. Entre els títols escollits, les Alegrías de què s'apropia Jota –una veu més convincent que la d'Antonio Arias– i dues de les peces que van rematar la vetllada –El loco i En un sueño– van marcar els moments més àlgids d'una sessió carregada de densitat sonora i espiritualitat emotiva. Un pregària contundent, sòbria i rotunda que de ben segur haurà provocat un gest de complicitat de l'ànima invocada.

Abans que el ritual enlairés el Mercat a la glòria, des d'un àmbit més terrenal, Anna Roig i L'Ombre de Ton Chien presentaven nou repertori i feien petita la capacitat de la vela habilitada al davant del teatre Atlàntida. També es va saber posar el públic a la butxaca un desvergonyit i natural Joan Colomo, amb el seu posat a mig camí entre el músic i el clown. En altres fronts, Los Delinqüentes i Tomasito, a la plaça Major, es mostraven més convincents que el pastitx de salsa i flamenc de Diego Guerrero a l'Atlàntida, i la postmoderna Sophia Charaï quedava en evidència davant l'intimisme i la calidesa sonores d'uns suggeridors Balago.