Melancònic i optimista

Un dia Josep Maria Terricabras, director de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG, va dir-me que volia convidar un cineasta. Considerava que un centre dedicat a pensar el nostre entorn havia de disposar de la presència d'algú que convertís el cinema en una reflexió sobre el present. El primer nom que vaig pensar va ser Jean-Luc Godard. Vàrem escriure-li una carta al seu domicili a Rolle però no va contestar. El segon va ser Eric Rohmer, que va contestar de forma amable dient que volia concentrar tots els darrers anys de la seva vida a les seves pel·lícules i no volia viatjar. La tercera opció va ser Theo Angelopoulos. La mirada d'Ulisses ens havia impactat molt i quan vàrem gestionar la seva vinguda, Angelopoulos acabava de guanyar la Palma d'Or a Canes per La eternidad y un día. Angelopoulos va acceptar venir a Girona perquè li agradaven els seminaris, els debats i la creació d'un discurs intel·lectual sobre la seva obra.

Al llarg de tres dies del mes de juny del 2000, Angelopoulos va explicar de forma pausada les bases del seu pensament. Va recordar-nos d'on sorgien les pel·lícules, quin era el punt de partida de la creació, va parlar-nos de la malenconia de fi de segle, de les transformacions del món després de la caiguda del comunisme i va reconèixer que la gent de la seva generació, que havien militat en partits comunistes, l'esquerda dels anys noranta els havia deixat en una estranya situació d'exili. Angelopoulos, cineasta que partia d'un model de cinema que naixia de la no reconciliació estètica, ètica i política amb el seu propi present, havia construït des de mitjans dels anys vuitanta un seguit de cròniques de personatges en trànsit permanent. La figura del nou Ulisses a la recerca de la mirada perduda sense trobar mai Ítaca s'havia convertit en una potent metàfora. Angelopoulos va mostrar-se a Girona com un gran pensador, però també com un gran poeta. Aquells mateixos dies, al vespre, va presentar Els caçadors
i Viatge a Citera als cinemes Catalunya.

Després d'aquella estada vaig anar retrobant Angelopoulos a diversos llocs. Vaig estar convidat a dos seminaris sobre la seva obra a Tessalònica (Grècia) i Juvaskula (Finlàndia). Ell escoltava tot el que dèiem sobre la seva obra i ens ho discutia. A Juvaskula vaig tenir l'oportunitat de veure en preestrena Eleni i comentar-la, amb un gintònic, en un bar fins a altes hores de la nit. L'abril del 2006, va ser al CCCB de Barcelona, convidat pel Centre Ernest Lluch de la UIMP. Vàrem aprofitar l'estada per fer-lo tornar a Girona, on va parlar als alumnes de la universitat i va presentar Eleni al cinema Truffaut. Entre la xerrada a la universitat i la presentació al vespre, vàrem anar a les ruïnes d'Empúries per celebrar el seu setantè aniversari. Angelopoulos va estimar profundament l'indret per la proximitat entre les ruïnes i el mar. A la platja situada davant de l'hotel Empúries va fer una brillant dissertació sobre la llum mediterrània, afirmant que malgrat estimar-la profundament havia preferit omplir les seves pel·lícules de grisor i boira per definir millor el nostre temps. Allà també va fer una declaració de principis dient que es considerava una curiosa barreja de melancòlic i optimista. Sentia una profunda melancolia per tot allò perdut, però es sentia optimista davant un futur carregat d'incerteses. Dimarts, quan va ser atropellat per una moto, feia dues setmanes que rodava la seva nova pel·lícula: una reflexió sobre Grècia i la crisi econòmica inspirada en L'opera dels quatre rals de Bertolt Brecht.