Tragèdia consumada

El protagonista de Der Zwerg de Zemlinksy explica com, de tant en tant, entrelluca una figura monstruosa, un ésser deforme que el persegueix allà on va però que mai pot identificar de manera clara. La revelació que la criatura és ell mateix portarà a la seva tràgica fi. No es tracta de donar a conèixer la trama d'una òpera que no veurem, sinó d'il·lustrar el que ha passat al Liceu: les ombres amenaçadores s'han revelat com a una realitat nefanda que el teatre tenia davant dels nassos. El Liceu s'enfronta a la crisi més greu des de l'incendi amb dubtes més que seriosos sobre la capacitat per salvar la nau de qui no ha pogut evitar el desastre.

Perquè un desastre és la suspensió de l'activitat, la responsabilitat de la qual, no siguem simplistes, no és només de la direcció del teatre; les institucions que han escanyat financerament el Liceu també tenen la seva part de culpa en unes mesures que, més enllà de la seva hipotètica utilitat, tenen l'efecte nociu de retallar també possibilitats d'ingressos, donen un toc d'atenció als patrocinadors d'un teatre que no pot complir els seus compromisos, condemna a la precarietat a la plantilla i maltracta l'espectador.

La inoperant política comunicativa de la casa tampoc hi ajuda, com exemplifica la publicitat dels últims espectacles, més semblant a una crida desesperada a la compra d'entrades. El llarg silenci de la cúpula ha estat més incomprensible encara quan, segons diverses fonts, la decisió de la retallada es va prendre abans de Nadal. Per a més inri, en el missatge enviat als abonats, l'opció més lògica, la devolució dels imports pagats, és l'última proposada, rere uns descomptes futurs que ja veurem quin atractiu tindran en uns aficionats decebuts.

Posats a retallar, s'ha triat la millor opció? L'amic Jaume Radigales indicava en el seu blog els milers d'entrades disponibles per a les funcions estivals d'Aida, amb uns nivells d'ocupació segurament inferiors als del programa Zemlinsky, encara que és versemblant que les vendes s'animin a mesura que s'acosten les dates. Però, i la visita del festival de Bayreuth?

Segons les xifres de Servicaixa de dijous al migdia, la venda era desigual entre l'única sessió de Tristan und Isolde, amb 345 entrades disponibles, i les del primer Lohengrin, amb 1.118 encara per vendre. El cost previst de la iniciativa, 1,5 milions d'euros, es pensava cobrir en un 92% per taquillatge i la resta, per patrocinis.

Imagino que la direcció, frisosa de fer-se la foto amb les besnétes Wagner, ja deu haver posat ciris a totes les verges miraculoses, però més enllà que als aficionats ens faci patxoca veure un bri del Turó Verd a Barcelona, aquest és el model a seguir en temps de crisi? La importació de bolos de luxe, típics de la vida musical barcelonina, per sobre de la creació de dinàmiques pròpies que ens situïn al mapa pel que fem i no pel que comprem? Qui parlava d'eliminar despesa sumptuària?

I qui al·legava que a altres bandes ha passat el mateix? Ah, sí? L'anul·lació a mitja temporada de quatre títols operístics? On? Quan? A Milà? A París? A Frankfurt? A Lió? A Londres? A Ginebra? A Amsterdam? Potser és oportú esmentar el cas dels directors artístic i musical del Teatre Reial de Copenhaguen, que han dimitit després que el govern retallés en més de 13 milions d'euros l'aportació a la institució. Però ja sabem que vivim en un país on no dimiteix mai ningú.

I per acabar, algú s'ha preocupat de mirar com queda l'agenda dels grans equipaments musicals barcelonins al juny? El desert és el que pertoca a una ciutat amb ínfules de capital cultural? Que empetitits que estem quedant. Per cert, Zwerg vol dir nan.