Miracle grec?

És una obra de pes. D'això no hi ha dubte: Saviesa grega arcaica (Adesiara) és un volum de prop de mil pàgines que recull per primer cop la traducció i el comentari dels testimonis i els fragments dels savis de la Grècia arcaica a partir de les edicions crítiques més actuals. Es tracta d'un conjunt de 80 pensadors i poetes que van viure des de les acaballes del segle VII fins al primer terç del segle V aC. Així queden recollits des del poeta més antic del qual es té coneixement, Alcmà d'Esparta, fins a altres noms més coneguts, com ara Heràclit i Parmènides, passant pels llegendaris Orfeu i Pitàgores. L'obra d'aquests autors anomenats “presocràtics”, que ha arribat fins als nostres dies de manera fragmentària i contaminada per pàtines d'interpretacions successives, va ser el punt de partida a partir del qual van bastir el seu pensament filòsofs cabdals en la història com són Plató (que recull en els seus diàlegs les ensenyances de Sòcrates) i Aristòtil.

Els professors Jaume Pòrtulas i Sergi Grau han treballat durant quatre anys per elaborar aquesta compilació que pretén sacsejar la manera com s'han considerat fins ara aquests pensadors. “Anem en contra de la visió tradicional que estableix que va haver-hi un abans i un després de Sòcrates, l'anomenat pas del mite al logos, la fórmula de Wilhelm Nestle que va fer carrera”, explica Pòrtulas. El professor apunta que aquesta visió “reductiva i antihistòrica” és producte de la filologia alemanya dels anys vint del segle passat, que es va construir amb una orientació política: “Bevia d'aquella visió evolutiva segons la qual els pobles antics tenien un pensament màgic, mentre que els grecs instaurarien la raó. És clar, els alemanys es consideraven els hereus del miracle grec”.

Tot aquest discurs que va alimentar el colonialisme durant anys –assevera Pòrtulas– es va veure truncat amb Lévi-Strauss i l'estructuralisme antropològic a mitjan segle. Amb tot, la concepció del “miracle grec” encara ha seduït molts filòsofs al llarg del segle XX.

Tornant al volum, els autors destaquen la manera com s'ha constituït el “relat”, i ho han fet –aclareix Grau– “autor per autor, incrustant els textos”, que es poden trobar en català i en l'original grec. Pel que fa a les “unitats textuals”, poden ser o bé testimonis (quan un pensador atribueix un pensament a un altre) o bé fragments (quan el text s'atribueix directament a un autor). A més, s'apleguen tots els comentaris efectuats durant l'època arcaica, de manera que el llibre “reconstrueix” el procés sobre el que s'ha dit sobre un fragment determinat.

L'obra inclou a manera d'epíleg l'apartat Personae, amb biografies breus dels autors compilats, i unes concordances amb els altres manuals de referència, com ara el de Hermann Diels i Walther Kranz o el de Giorgio Colli.

L'obra s'adreça a un públic ampli interessat pel món grec. “Hem intentat donar moltes explicacions per fer-ho comprensible a tots els lectors”, puntualitza Grau. Pel que fa a Pòrtulas, té al pensament tres o quatre col·legues d'estudis que sabran valorar no només la tasca ingent, sinó també l'aportació que significa un volum com aquest en la cultura catalana, avesada a l'estudi dels grecs amb autors com ara Carles Riba, Josep Palau i Fabre, Joan Ferraté i Víctor Obiols.

D'altra banda, la compilació, que recull per primera vegada textos fins ara dispersos, té una vocació internacional: sense anar més lluny a l'abril es presentarà a Itàlia en el marc d'un congrés universitari especialitzat.

Dijous, al suplement Cultura, apareixerà un avançament del llibre.