La polèmica amb el Grup de Treball

Tàpies va fer de pont entre les avantguardes d'abans de la guerra i les noves avantguardes dels anys setanta, un vincle que el duria a enfrontar-se amb els artistes conceptuals (aleshores un grup de joves artistes), que renegaven d'aquest llegat. Tàpies volia que es reconegués una base d'avantguarda en l'obra de Miró i en la seva pròpia obra, basada en l'ús d'elements pobres, com d'altra banda també volien els conceptuals. Aquests artistes havien establert els seus plantejaments a la trobada de Banyoles del febrer del 1973, encapçalada per Carles Santos, i van mantenir un debat ideològic sobre l'essència de l'art conceptual amb Tàpies. La polèmica es va materialitzar sobretot en dos articles, un que va escriure Tàpies a La Vanguardia Española el 14 de març del 1973 (El arte conceptual aquí), i un altre de resposta de l'anomenat Grup de Treball (Document-resposta a Tàpies) que van quedar aplegats a la revista Nueva Lente, el novembre del mateix any. Així, mentre Tàpies reivindicava el llegat dels primers avantguardistes, els artistes conceptuals (Pere Portabella, Antoni Mercadé, entre d'altres) odiaven la pintura i negaven qualsevol vincle amb el seu art. Davant d'això, Tàpies va denunciar les contradiccions d'una “tendència” –com la va anomenar– que es volia antisistema i denunciava l'obra d'art com a objecte comercial, i al mateix temps participava en exposicions organitzades per les institucions (com les mateixes trobades de Banyoles) i exposava les seves obres en galeries d'art convencionals.

Tanmateix, és clar que els límits entre les diferents tendències era ben difusos, atès que el mateix Tàpies es considerava un artista conceptual i que va participar en l'exposició d'art conceptual amb Miró el 1976.