Tots som Tàpies

Permeteu-me que us confessi que li tenia certa mania, a aquest artista i bibliòfil. No és que tingués res en contra seu, però un diria que a Catalunya no hi havia res més de presentable, en art. Qualsevol casa burgesa que es preï té un Tàpies a la paret. No parlem ja de la sala del consell de la Generalitat.

Jo mateix tinc emmarcada, al passadís, una coberta al pochoir del segon número de la revista Joc Net –del 1954, encara que mai va sortir a la venda–, que cobreix una brevíssima etapa geomètrica d'aquest artista. I a la tauleta de nit, Un sereno en el cementiri de l'art, el darrer llibre del Vicenç Altaió, amb la que possiblement sigui la seva darrera obra en una coberta.

Josep Pla va escriure que aquell jove pintor era tan ambiciós que no trigaria a tenir museu propi. I no anava errat. El que no sabia és que gairebé tots els nostres artistes, en fer la seixantena, també tindrien fundació pròpia, per bé que no tan lluïda...

L'ambició és sana sempre que tingui contrapartides. Tàpies, aquí, ha estat combatut amb sordina, gairebé amb por. A un artista tan capaç no li calia esborrar els mèrits de Dau al Set, o menysprear l'ajut que li va brindar Dalí en introduir-lo al món de l'art nord-americà, ni muntar una mena de guerra civil contra el seu examic Joan Brossa. I encara menys acceptar un títol de marquès ofert per un descendent de Felip V. Hi ha grandeses que ens fan petits.

Tàpies fou un magnífic escriptor, un bibliòfil insuperable. S'extasiava tot acariciant la seva col·lecció d'incunables, olorant el paper, resseguint amb l'esguard tipografies malaltisses. Com a col·leccionista d'art, mostrà un gust eclèctic però exquisit. Al llarg de totes les seves etapes es caracteritzà per la curiosa energia d'un vell que és jove, o a l'inrevés. Que tracta amb la mort i el que és immaterial amb una esma tan sols comparable a la de qui fa el salt al buit sense xarxa. He seguit les seves darreres exposicions amb l'expectativa del que va al circ i espera veure caure el trapezista. Digueu-me morbós. Però sempre n'he sortit amb la cua entre les cames, i a poc a poc m'assalta la idea del darrer Goya, gairebé cec, sord, amb prou molèsties per plegar i engegar-ho tot en orris. María Zambrano ja resava que existir és resistir. Com més dolor, més consciència d'ésser viu, més capacitat de transcendència. Jo, com no aguanto un mal de cap, sé que no faré res de bo, però Tàpies s'esperonava amb les adversitats. Aquests darrers anys, amb una edat força venerable, gairebé no hi veia ni hi sentia, patia dificultats motrius i un dolor insuportable que compaginava amb la seva espiritualitat zen –que, d'altra banda, mai no m'he cregut massa–. Les seves obres cada cop eren més tàctils, cops de
puny i esgarips, crits matèrics, olors d'angoixa, cada vegada amb menys conceptes, menys distraccions i vel·leïtats.

Tàpies ha abandonat el coneixement per acostar-se al llenguatge no verbal que compartim amb els animals: el reconeixement, la immediatesa, la nuesa de l'automatisme, la nafra com a mirall, el dolor davant el que és inexplicable sense el recurs a perquès infinits, l'udol, la complanta dels gossos de Lautréamont contra el límit implacable, el misteri com a presència i la presència com a matèria. Veient les despulles del combat, no puc deixar de pensar que Tàpies som, una miqueta, tots.