A hores d'ara trobo que Catalunya resta molt dubtosa. Els qui tenen les regnes/responsabilitats del poder polític sembla que no es volen arriscar; encara que el més greu és que no tenen un full de ruta clar: no es volen mullar i, lògicament, contribueixen a crear una sensació d'incertesa col·lectiva, de desconfiança generalitzada. No hi ha dubte que en aquest gèlid i precari 2012, Catalunya es troba en una, molt interessant, cruïlla històrica. Caldrà que, molt aviat, hagi d'optar per un camí clar: sembla que s'ha acabat la llarga “pròrroga” que es va iniciar l'any 1978; data clau en què calia haver blindat el concert econòmic. Catalunya, en aquests moments, sembla que avança a les palpentes: tot se li fa feixuc i difícil. No troba la fórmula per fer-se simpàtica davant Madrid (tot i que aquest viarany no ens portaria enlloc), però tampoc és prou espavilada per irradiar una atmosfera favorable a la sobirania plena, per la via escocesa. D'altra banda, les enquestes, la demoscòpia, parlen clarament: ens diuen que aquí tenim més partidaris de l'emancipació de debò que no pas a la pàtria de l'Alex Salmond. Ara i aquí, a la nostra, vella i austera, nació catalana ens manquen dues qüestions, dues característiques que ens impedeixen sortir de l'atzucac hispànic; és a dir: autodeterminar-nos de debò. Aquests dos elements que ens ajudarien molt a vertebrar una veritable consciència nacional i a millorar socialment són la confiança i la determinació. Catalunya necessita, imperiosament, creure en les seves pròpies forces. Ens cal lideratge, sobretot de la societat civil, i considerar de debò que hem de fer política (no només els polítics, dits professionals) per tal d'exigir el que és nostre, des de la quotidianitat més senzilla, des de la base. Amb això vull dir que no pot ser que el gruix de la població catalana no s'adoni que un país, una societat, no pot tirar endavant si cada any l'Estat central li xucla el 8,7% del PIB. No pot ser que Catalunya, amb un 20% d'atur (a la regió de Girona un 23%), hagi de continuar pagant a favor d'uns territoris amb menys atur i molts menys problemes socials que a casa nostra. No pot ser que Catalunya hagi de contribuir, a la força, a les despeses d'un model d'estat que és totalment inviable i dilapidador. Jo pensava que la solidaritat sempre era voluntària. En síntesi, a Catalunya ens cal, amb urgència, confiança i determinació: fer política sense complexos i exigir el que, per justícia social, és nostre.
Comentaris
Ergo no votar mai més CyU. Llegeixo al Singular Digital una entrevista a en Laporta on diu exactament el que cal fer en aquest moment: ja que s'hi han posat, reclamar el concert econòmic -res de "pacte fiscal"- i paral.lelament fer Pedagogia Institucional: fer entendre la població de la conveniència de la consecució del nostre propi estat. Amb ordre i seny. Els del Mas Pujol no hi tenen cap interès i en qualsevol cas deixen el procés que segons ells "ja està en marxa" al desordre i a la rauxa, i d'aquí poca cosa en pot sortir de bo. I aquest és el perill. No que els catalans haguem de matar algú (tanmateix el poble català no és cap poble sant),més aviat que alguna ment estreta del Baix Llobregat, per exemple, se li acudeixi carregar-se algú d'aquests "nazionalistes" que oprimeixen i atemoreixen la població a Catalunya...
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.