El gran Gazzara

Ben Gazzara era (encara és perquè perviu en els films que va interpretar i suposo que en la memòria dels vius que van veure'l al teatre) d'aquella mena d'actors que no han de dir res i tampoc fer res perquè sentis la seva presència a la imatge: és allà i, de manera tan discreta com poderosa, et reclama la mirada sense exigir-la amb gestos exhibicionistes ni imposar-la amb primers plans. És magnètic i, a més, traspua credibilitat. Te'l creus expressant l'ambigüitat de l'acusat que, en haver matat l'home que potser va intentar violar Lee Remick, defensa James Stewart a Anatomia d'un assassinat, peça mestra de Preminger. Te'l creus passejant amb Audrey Hepburn a Tothom va riure, de Peter Bogdanovich. També te'l creus com un escriptor inevitablement borratxo, a imatge i semblança de Bukowski, que vol capbussar-se dins del sexe d'Ornella Muti a Ordinària follia, de Ferreri. I en el món d'El gran Lebowski, dels Coen. Fins i tot en la comunitat roïna que martiritza Nicole Kidman a Dogville, del terrible Von Trier. Però sobretot te'l creus en les pel·lícules de John Cassavetes, sigui com un dels Marits o com el director de l'obra de teatre que Gena Rowlands interpreta a Opening Night. Ben Gazzara va morir aquest 3 de febrer recent, just 23 anys després de Cassavetes, un dels cineastes que han fet més creïbles els rostres i els cossos, els conflictes emocionals, la fragilitat, el dolor de la solitud i altres esquinçaments. L'any passat va morir Peter Falk, un altre de la troupe. Resta d'aquell món la gran Gena Rowlands, a la qual Ben Gazzara (Many Victor) obliga a arribar al seu camerino quan es presenta borratxa en una nit d'estrena a Opening Night, que parla de la dificultat d'envellir, sobretot per a una dona. Pel·lícula que t'espera quan arribes als 50 anys.