L'oportunitat del PSC

Aquests dies tothom dóna per mort el PSC. I a mi em sembla precipitat. El PSC, és cert, ha trepitjat merda i no aixeca el cap. La metàfora més clara de la seva travessia és que han passat d'ocupar la Presidència de la Generalitat a deixar que Montilla es converteixi en un simple senador. Però això només és fruit d'una cosa. Del fet que no saben qui són i que no saben on volen anar. I no només això. No tenen cap lideratge clar, que els guiï en un recorregut que no és fàcil quan vas de patacada en patacada. Per això, de tan desorientats com estan, es van pensar que Chacón podria ser un referent i s'hi van agafar com aquell qui s'agafa a un ferro roent. I ja se sap què passa quan fas això. Que en surts escaldat. Continuen sense saber qui són, no saben cap on van, i això es reflectia ahir i el cap de setmana en el rostre de tots els socialistes que vèiem posant aquella cara d'ànima en pena mentre feien declaracions a les teles. El PSC està tocat, però no enfonsat. I se'n poden refer si d'una vegada i per totes decideixen qui són, qui representen i cap on van. Un partit no pot anar a toc de declaracions del primer que passa. Hi ha d'haver una estratègia. Vénen d'uns quants KO electorals i no se'n refan. I a Navarro ahir li va agafar una afonia que també deu ser tota una metàfora de la seva situació. Si no saps què dir, val més quedar-te afònic. Tot el PSC té una afonia. No saben on van. I aquest cap de setmana si una cosa ha quedat clara és que ni el PSOE creu en el PSC. Si fossin hàbils tenen una gran oportunitat per refer-se'n. Han de fer un punt i a part d'una vegada. En moltes coses. Temo, però, que optaran pel punt i seguit.