I el quart campanar?

L'sky line de Valls està traçat bàsicament per la silueta de quatre campanars que donen caràcter a la ciutat i al seu barri vell. És la mateixa silueta que descriu Narcís Oller en el seu Vilaniu entranyable. És la silueta que ens commou als vallencs quan fem el tomb del balcó. És l'essència del nostre Valls.

Capitanejats pel campanar de Sant Joan, els cimboris del Carme, Sant Antoni i Sant Francesc s'enlairen al cel amb la intenció de guanyar espai a l'infinit, mostrant als nostres xiquets, als nostres castellers el camí de les alçades. Per això, per aquesta estima cap al nostre sky line no és estrany que ràpidament s'hagin omplert les visites als campanars de la nostra ciutat previstes per aquest estiu. Això dóna una pista de què es podria fer en els cap de setmana que Valls té més visites turístiques, en temps de la calçotada. Tenim el que tenim, no hem vetllat pel nostre patrimoni, però ens queden atractius per fer-los visibles, per convertir la visita de la ciutat en una emoció: els campanars, el refugi de la plaça del Blat, l'arxiprestal de Sant Joan, la ruta Narcís Oller, la capella del Roser, etc. són arguments prou significatius per creure's que el turisme cultural, quan es prepara amb coherència i arguments, té interès per als ciutadans. Ho hem pogut comprovar moltíssimes vegades: les visites guiades al pont de Goi, al refugi de la plaça del Blat, les visites nocturnes a Sant Joan. Però sembla que no ens ho acabem de creure, que no ens veiem capaços de fer aquestes activitats també cap enfora la ciutat, cap als nostres visitants. I si ho provéssim? I si els tres campanars els ensenyéssim també als forasters? Ens hauríem de preparar, però, la resposta per poder explicar per què no es pot pujar al quart campanar, el de Sant Francesc, la quarta sageta que marca el perfil del barri vell. I és que no el podem ensenyar perquè el seu propietari, l'Ajuntament, se n'ha oblidat, l'ha deixat allà abandonat mentre veia que els altres tres a poc a poc s'anaven arranjant.

És curiós que sigui precisament el que és municipal el que estigui més malament. Els altres, propietat de l'Església, s'han arranjat, amb subscripcions populars, amb ajudes d'institucions, de diverses maneres s'han aconseguit els recursos per poder-los deixar en condicions i fins i tot ser visitats, però la deixadesa ha fet que Sant Francesc romangui com a testimoni del poc valor que es dóna institucionalment al patrimoni cultural de la ciutat. Sant Francesc o la Biblioteca Cultural pateixen el mateix mal: el nostre Ajuntament no sap què n'ha de fer i precisament aquest és el problema, el principal problema, ja que fins que no tinguin un destí funcional pel qual es pugui projectar una reforma, seguiran en l'ostracisme més absolut, deteriorant-se qui sap si fins a condicions extremes o irreversibles. S'ha parlat de Sant Francesc com un destí per poder fer un auditori, però això només han estat comentaris i desitjos d'alguns que estimen Sant Francesc i que estimen la música a la nostra ciutat. Aquesta podria ser una excel·lent utilitat, com en podria tenir d'altres. Cal, però, posar-s'ho al cap, que l'Ajuntament ho tingui entre cella i cella, que hi busqui una funcionalitat i que en faci el projecte, i després cal recórrer el llarg camí per trobar els recursos econòmics, però si no sabem què en volem fer mai trobarem els diners per arranjar-lo i mai en farem res, ni de Sant Francesc ni de la Biblioteca Popular.

La visita als campanars de la ciutat és malauradament incompleta. N'hi falta un, Sant Francesc, falta poder visitar una talaia. Mentre els altres tres aquest estiu rebran complaguts les visites dels vallencs, l'altre, el de Sant Francesc, haurà de conformar-se amb el seu pèssim estat, com un malalt terminal, albirant la ciutat des de la seva privilegiada posició, mentre, a les seves entranyes, les arrels de les figueres van malmeten el seu esquelet.