El Madrid signa la seva pitjor ratxa a Europa

Els aficionats del Madrid es van despertar ahir del seu peculiar dia de la marmota. Un cicle repetitiu que truca a la porta cada primera quinzena de març per recordar als blancs que el seu periple per la lliga de campions toca a la fi. És la sisena vegada que el Madrid cau de la seva competició predilecta. És l'equip més gloriós d'Europa, almenys això és el que diu el seu palmarès de nou copes d'Europa. Els vestigis del passat són més un brindis a l'arqueologia que el Madrid no sap pair. «El Madrid porta a l'ADN la paraula Europa», explicava el president del club, Florentino Pérez, el divendres 5 de març en la presentació de la final del 22 de maig. Poc es podia pensar el constructor que el seu equip tornaria a anar-se'n per la tangent cinc dies després de la seva proclama imperial. El fet es va consumar i ara tot són preguntes i interrogants pel nou fracàs. Com pot ser que un equip carregat de figures i amb el pressupost més alt del futbol no pugui passar el tall dels vuitens de final? Els mandataris busquen des de fa temps un punt de partida per començar a bastir un projecte amb cara i ulls. Un punt d'ancoratge per poder fixar les seves il·lusions, però any rere any erren en el diagnòstic. Un dels mals rau en la impaciència. Una falta de serenitat pròpia dels grans clubs, però que al Real Madrid adopta un perfil voraç.

Florentino va ser el president que va donar el tret de sortida al malson dels vuitens, en què també van sucumbir Calderón i Boluda. Ara el constructor n'ha agafat el relleu amb el mateixos vicis del passat que el van forçar a abandonar la presidència. La parcel·la tècnica tampoc té gaire a dir en aquesta disbauxa a Europa. Sis entrenadors diferents han desfilat per la banqueta del Santiago Bernabéu i tots sis han fracassat: Luxemburgo; Juan Ramón López Caro, Capello; Schuster; Juande Ramos i l'últim, Pellegrini. Tècnics, tots ells, de diversos estils i mètodes, però amb la paraula eliminació gravada al front. Dos d'ells van esmenar el rumb amb un títol de lliga que no va calmar la set del madridisme. Capello (2006) i Schuster (2007). Ara Pellegrini intentarà refer la seva imatge malmesa guanyant la lliga, encara que enfilarà el camí de sortida del Madrid a final de juny. Tindrà feina, ja que es trobarà un equip enfonsat moralment després del sotrac europeu.

Però entre els més fracassat es troba el president actual del Madrid, Florentino. Torna la il·lusió, era el lema de la seva campanya electoral de tornada però el constructor o ésser superior, com el va qualificar fa uns quants anys Butragueño, ha tornat a repetir els mateixos errors que en el seu primer mandat (2000/06). Va repetir el model galàctic i, fitxant a cop de talonari, va fer una plantilla amb noms, però es va oblidar del que és fonamental: fer un equip. El Madrid no té un patró de joc. No té una idea definida de com i a què vol jugar. La inspiració individual no és suficient en un esport col·lectiu com el futbol. «Ens sobra individualisme i ens falta equip», etzibava rabiós Guti al final del partit contra el Lió. Casillas va intentar apagar el foc ahir, però sembla massa tard. La plantilla blanca està fracturada i, fins i tot, la dona i el representant de Kaká, acusaven a través del Twitter Pellegrini de ser un covard. «La supèrbia del Madrid ens va estimular», reflexionava ahir Pjanic, el botxí dels de Pellegrini, que recordava les declaracions dels blancs a la prèvia que també van incendiar el túnel de vestidors amb una picabaralla entre Lisandro i Ramos al final del partit.

Els blancs han signat la seva pitjor ratxa històrica en la copa d'Europa. Mai havien estat tan malament