Ebro, atràs, bous

S'ha de ser d'una candorositat commovedora –o bé d'una perfídia tota arterosa– per negar la dimensió específicament identitària dels toros, en aquesta seva manifestació no pas per atzar denominada com de fiesta nacional (i ¡olé!).

Però no va ara la columna d'avui de com resulta definitori que, al Parlament, els partits sucursalistes se n'oposin a la prohibició i que l'avalin, per contra, els qui encara malden per no ser simples lacais del Pardo o de la Moncloa (Zarzuela inclosa). No. Aquí va dels catalanets que, tot i pretendre-s'ho, viuen segrestats pel prejudici naturalista. Consistent, en aquest cas, a constatar, esbalaïts, com, ves per on, a Catalunya, per bé que sense tanta ritualització ni tanta sang, també hi ha tradicions salvatges amb toros. D'on el fet que llavors els tals catalanets es resisteixin a condemnar tallantment les corridas.

I bé, contra el tal prejudici, no hi ha com dreçar-hi el criteri de l'arbitrarietat programàtica. Il·lustrable amb dos exemples lingüístics (d'entre milers): Ebro és possiblement la forma més genuïna i en qualsevol cas més antiga de designar el riu; atràs és un mot catalaníssim, documentat en Llull, la crònica del Rei Jaume, el Tirant lo Blanc. Només que, per diferenciar i protegir llengua i país de l'assimilisme espanyol, s'acaba preferint, tot i l'evident ultracorrecció, Ebre a Ebro, i proscrivint, tot i la pèrdua en varietat diatòpica, atràs.

Doncs idem, eadem, idem pel que fa al tema dels bous. Enfortir Catalunya en allò que tingui o vulgui tenir de tot altre que valors i costums manllevats de l'espanyolia, passa per bandejar-hi el toreo i restants símbols tribalment capitalitzats per aquesta i la seva ranciesa endèmica.

I què fer quant als típics correbous, bous embolats, etcètera? Doncs el mateix que pel que fa a qui diu encara Ebro i atràs: és lliure de perseverar en el primitivisme i en el dialectalisme, però les úniques formes correctes i estàndards, nacionals, són Ebre i enrere.