«Jugo millor sota pressió»

–Com es troba a Girona?

–«La veritat és que, de la ciutat, no conec gaire res. Només un parell de restaurants. Aquests dies m'he limitat a entrenar-me i a anar a casa meva. Estic centrat en la meva feina, en l'equip, i no he tingut temps per a res més. Estic molt content amb els meus companys. Noto que confien en mi i això és important.»

–Vista la seva aportació, la pregunta és clara: què hi feia a l'atur la primera meitat de curs?

–«[Somriu] A mi també m'agradaria saber per què. Jo volia jugar, tenir un equip, però no podia trobar-ne cap d'interessant. I encara ara, no en tinc ni la més remota idea.»

–Té fama de tenir un caràcter difícil. Això el pot haver perjudicat en aquest sentit?

–«No entenc com es pot opinar sobre una persona si no es coneix. Dir ‘això' o ‘allò', podent perjudicar aquesta persona. Tant al Rosalía com a Àvila, hi vaig estar més d'una temporada. Si fos tan difícil, m'haurien dit que tornés? Jo crec que no. Però intento no fer cas de totes aquestes històries.»

–Veig que no sóc el primer que li ho pregunta.

–«Aquí, a Girona, he tornat a demostrar als meus crítics que no em coneixen bé i diuen coses sobre mi que són equivocades. Pots preguntar al tècnic [Borja Comenge] o als companys si he portat males sensacions al vestidor. Aquesta és l'única cosa que no m'agrada d'Espanya: parlen de tu sense conèixer-te i, si ho fan malament, estàs perdut. No hi ha res a fer.»

–I què feia tots aquests mesos sense tenir equip?

–«Jugava a bàsquet i em mantenia en forma. Em preparava per al dia que trobés equip, fos al lloc que fos. Vaig estar algun dia a Valladolid, però gairebé sempre als Estats Units.»

–Va arribar a pensar que no jugaria aquesta temporada?

–«Realment no. A Espanya m'hi sento còmode, perquè fa molts anys que hi jugo, i era la meva prioritat continuar-hi jugant. Però si no hagués sorgit l'oportunitat de venir a Girona hauria anat a un altre país. El que fos.»

–Va tenir quatre partits de prova. Se sentia pressionat?

–«Vaig seguir la meva filosofia, que és sortir a la pista a divertir-me, treballar intensament i tenir cura de mi mateix. A més, jugo millor sota pressió; sóc capaç de donar en aquestes situacions un rendiment òptim. El Sant Josep em va donar una oportunitat i no volia desaprofitar-la. Els volia ajudar.»

–Els seus números –12,7 punts (37% en triples), 5,3 rebots i 11,9 de valoració en 23 minuts– demostren una adaptació ràpida.

–«Espanya és com el meu segon país. De fet, no en conec cap altre perquè, des que vaig acabar la universitat als Estats Units, ja vaig venir aquí a jugar com a professional. Aquí, a Girona, tant el tècnic com els companys m'han fet sentir còmode des del primer dia i m'han demostrat que em tenien confiança.»

–I també connecta amb el públic de Fontajau. Diumenge, contra l'Ourense, va regalar un «alley-hoop» espectacular.

–«Ells vénen i ens donen suport: a mi, als companys, al tècnic i al club. Volen passar-ho bé, i nosaltres intentem correspondre'ls. El dia que no em pugui divertir, ho deixaré. Segur. Penjaré les vambes [fa el gest i es posa a riure].»

–Té experiència a LEB Plata i Bronze, però no a Or. Què s'hi ha trobat en aquests set partits?

–«Hi ha millors jugadors, més agressius i, sobretot els interiors, són molt grossos. És clar que és molt diferent que Plata o Bronze. Però confio en les meves possibilitats i sento que puc jugar en aquest nivell. He demostrat que, fent servir les meves habilitats puc treure avantatges respecte als meus rivals. Estic content de com m'estan sortint les coses.»

–Amb vostè, el Sant Josep acredita un 4-3 i ja té la salvació a tocar. El veu en el «play-off»?

–«No t'ho puc dir. Hem d'anar partit a partit, pas a pas. M'encantaria jugar-hi, però la lliga és molt competida i cada partit es resol per petits detalls. Les forces de tots els equips, siguin a dalt o a baix, estan molt anivellades. Tant jo com la resta dels meus companys farem tot el que puguem per jugar-hi. Veurem què passa.»