I pel de l'esquerra, també

Demano humils disculpes al mosso d'esquadra que, mig colgat de neu, em va retreure que dilluns anava, amb la Kangoo de l'empresa armada d'unes cadenes providencials, més a l'esquerra del carril de l'esquerra N-II amunt intentant sortir de la ratera de cotxes, camions i tràilers bloquejats per una nevada històrica. Que sàpiga que, després d'encongir-nos d'espatlles els tres que viatjàvem, el vam compadir molt i vam reconèixer que pel que estava fent aquell dia el pagaven poc. I confio que entengui que allò era una selva on regnava el caos i que vam sortir de Barcelona a 1/4 de 3 de la tarda i vam arribar a Girona a 1/4 d'1 de la matinada després d'una odissea espectacular i sense haver escrit ni una ratlla.

Estaria bé que els conductors que, negra nit i havent perdut nosaltres una de les cadenes quan fèiem marxa enrere en un camí de mala mort amb dos pams de neu que no portava enlloc, ens van negar un lloc al seu cotxe buit per intentar guanyar un altre cop l'N-II tinguessin avui una mica de mala consciència, només una mica. Hi ha moments que una taca a la tapisseria passa a ser un dany col·lateral menyspreable.

I a la Diana de Banyoles, una muntanya d'agraïments més gran que la nevada que va caure. Sense el seu irracional –perquè no va dubtar ni mig segon– sentit de solidaritat civil, recollint tres desconeguts enfangats fins als genolls, xops fins a les orelles, amb gana del dia abans i amb les bateries dels mòbils agonitzant a la recerca d'una xarxa col·lapsada, hauríem dormit al cotxe fins que el gasoil hagués dit prou, sota la serena nit de Caldes de Malavella.

Tot això que explico excepcionalment aquí –d'esportiu només té la trescada que ens vam clavar enmig de la neu per atrapar els cotxes que reculaven cap a la carretera– és rigorosament cert, viscut en primera persona. Com també ho és el pet de riure que ens va agafar i el reguitzell d'expressions que no es poden escriure que vam dirigir a l'inefable Joan Boada quan, ben entrada la nit, es va quedar tan ample dient que podia assegurar que gairebé ningú estava atrapat a la carretera. Li puc ben confirmar que els conductors de les desenes de cotxes que estaven a l'abast dels meus ulls no havien fugit del caos deixant-se els llums encesos i el motor en marxa. A propòsit, alguns dels seus mossos que ens van intentar ajudar deien, en constatar que al cotxe no portaven eines: «A nosaltres amb prou feines si ens donen cadenes.» Sort que vénen eleccions.